Desanimada

M’aixeco, sempre amb la mateixa monotonia, sempre amb el mateix pensament, sempre amb el sentiment de tristor, de pensar que faig aquí, aporto alguna cosa a les persones que m’envolten? Aporto alguna cosa al món? M’aporto alguna cosa a mi? La resposta que em dono sempre és: No, no aportes res. Quan em responc, els ànims se’m cauen a terra, potser m’havia despertat amb una mica de ganes de viure, que a vegades passa, alguns dies tinc ganes de fer coses, però després em torno a fer preguntes de si serveixo d’alguna cosa a la vida o de què faig exactament aquí i se’m passen.

 

Se’m cauen els ànims sempre que intento o vull fer alguna cosa i no em surt o veig que els altres ho “pillen” amb més facilitat que jo, se’m tornen a caure els ànims a terra, penso que tinc poca capacitat per fer coses, penso que no puc arribar on vull arribar, penso que no ho aconseguiré, i així passa, perquè sempre acabo deixant-ho tot, ho deixo tot sense acabar perquè no li trobo sentit, té algun sentit fer alguna cosa que no fas bé? No. Les coses es fan bé o no es fan.

Encara que si em ve algú que no li surt alguna cosa l’animo a que ho intenti fins que ho aconsegueixi (si és el que li agrada), perquè penso que si t’agrada pots arribar a fer-ho el millor que pots i arribar alt, perquè en teoria ho fas amb desig, amb ganes, amb il·lusió, amb alegria, amb passió…

Però aquest tema me’l parlo amb mi mateixa i acabo més desanimada del que estava en un començament, per què? Per què sóc tan dura amb mi mateixa?

 

Molts cops no tinc ganes d’aixecar-me del llit, penso: per a què si no serveixo de res?

No ho sé… M’agradaria canviar, però els pensaments negatius sempre s’apoderen de mi.

Veig que escriure m’ajuda a veure que no té sentit el que em dic, però tot i això m’ho segueixo creient.

Anuncis

Culpabilitat

Cada dia que passa tinc un sentiment de culpa que em menja per dins, la majoria de les vegades sempre sento que tinc culpa de totes les coses que passen, per què?

Jo sé que no és culpa meva però tot i això em sento culpable. Si em fereixen, si es burlen de mi, si s’enfaden amb mi, si em fan sentir inferior serà per alguna cosa que hauré arribat a fer, ja que hauré donat peu a alguna acció… Si mai hagués parlat a la persona afectada, mai hagués passat, per tant no sentiria culpa.

 

Sento el sentiment de culpa des que sóc petita, sento culpa del fet que els meus pares es separessin, ja que ho vaig desitjar, ho vaig desitjar perquè no m’agradava com el meu pare parlava, tracta i renyava a ma mare, tenia por, em sentia fatal per ella, volia anar allà a defensar-la però era una cria, només hagués fet que empitjorar les coses, mai li va ficar la mà a sobre (que jo sàpiga) però tot i això em va semblar fort el to de veu i per aquest motiu vaig desitjar tal cosa. Pel meu desig o no van acabar separant-se. Tota la vida, fins i tot en aquests moments sento culpabilitat per aquest fet, potser vaig influir… existint.

 

Faig mal a les persones amb els meus pensaments, amb els meus desitjos, amb les meves intencions, les meves mirades, les paraules, els fets, els gestos, els somriures, els sospirs…  Quan faig mal em sento molt culpable, em sento culpable pel simple fet de pensar alguna cosa dolenta de l’altra persona, ningú es mereix això, ningú es mereix que el jutgin ni pel caràcter ni pel físic.

 

Em sento culpable, sóc culpable. El sentiment de culpabilitat estarà sempre dins meu, em toca tenir-lo, me’l mereixo però no el vull, fa mal.

Sempre faig coses dolentes, sempre tindré el sentiment de culpa, no m’agrada, odio la culpa, l’odio molt, que mori, m’estressa, em fa agafar ansietat, no la suporto, vés-te’n! Marxa si us plau, no és culpa meva el que faig, és l’altre jo, jo (la que escriu) sóc bona, no tinc per a què suportar la culpa d’un altre o potser pel simple fet d’escriure això ja me la mereixo. La culpa no té culpa de fer-me mal, l’altre tampoc. Ella viu feliç, on està aquesta felicitat? Jo no la sento, només sento la culpa que ella em transmet per no sentir-la.

 

Quan alguna persona m’ha fet molt de mal he tingut por, por del qual l’altre jo s’apoderi per complet del meu cos i que jo (la que escriu) acabi desapareixent, i ara penso: Por? De què? Filla, deixaries de patir. Ho sé!!, ho sé…

Però no vull pensar que passaria si tot el temps fos l’altre jo, faria més mal, seria horrible, jo deixaria de patir però els altres patirien més per la meva culpa.

Massa culpa, massa…

Faig mal

Entro a poc a poc al cor de la gent, faig que a poc a poc depenguin de mi i quan els tinc agafats pel coll, quan necessiten de mi… PAM! Desaparec, faig que caiguin en un sentiment de soledat, faig que em trobin a faltar, els faig patir, i jo, jo em sento molt malament perquè els hi faig mal, no ho entenc, no entenc per què ho faig si em sento fatal, no entenc per què faig això, mai ho he entès, no m’agrada fer mal a la gent, no entra dins dels meus objectius, ni del meu cor, no entra dins del meu cap ni de l’ànima, no entenc per què sempre acabo fent mal a la gent, no ho entenc! Necessito una explicació, potser dono de mi coses que altres no donen, potser dono de mi i després em canso, potser esperen coses de mi que no puc donar, potser s’imaginen que sóc d’una manera i sóc d’una altra, no ho sé, no sé per què sempre acabo fent mal a la gent, als seus sentiments, al seu cor i el pitjor és que després jo em sento fatal, se’m trenca el cor com a l’altra persona, noto, sento, el que ell/a sent, noto els seus sentiments, potser me’ls imagino… però són tan reals… Són com si m’estiguessin fent el mal a mi, per què ho faig doncs? Realment no me’n dono conta? Realment no sé què faig? No ho sé, molts cops penso que sóc dues persones: una la bona que no s’entera d’una merda i l’altra la dolenta que només vol fer mal i que quan el fa la bona pateix, no ho entenc.
No entenc que li aporta a la dolenta fer això, serà que no se’n dona conta, serà que li donen igual els sentiments, serà que gaudeix amb el que fa? No ho sé, no ho puc saber perquè no em puc comunicar amb ella, quan apareix no em dono conta. Seré una persona horrible i jo sense saber-ho? Seria millor que ningú s’acostés a mi, seria millor que no existís? Seria millor que no em relacionés? Que no donés de mi? No ho sé, no ho puc saber… Sí que em costa la gent, sí que em costa quedar però hi ha sempre una excepció i que amb aquesta persona no em costa però són aquestes persones a les quals després faig mal, no ho entenc, si tant vull estar amb ells per què acabo trencant-los el cor? Per què el meu subconscient vol que em deixin sola per què és el que em mereixo? Per a què exactament? No ho sé… però el més important és: Serà per alguna cosa en concret realment? No ho sé, mai sé res amb seguretat, perquè sóc dues persones i pensen coses molt diferents, no tenim la mateixa opinió en RES!, i per això, per això mai sé res, perquè no sé qui sóc realment.
Sóc una persona horrible que només vol fer mal o sóc algú que només vol viure tranquil·la i que al seu costat tothom sigui feliç? No ho sé. No sé qui sóc realment. Serà millor que ningú s’acosti a mi. Hauria de morir, només faig mal, només porto desgràcies a les persones que em rodegen.

Però tinc una pregunta: Què faig tan especial perquè la gent es lligui a mi? Què és el que faig perquè vulguin estar amb mi? Què faig? Jo no noto que faci res, pot ser el que faig és això: res. No ho sé, no sé res, perquè sóc dues persones, faig mal sense donar-me conta, serà millor estar sola, no parlar amb ningú. No ho entenc, que tinc que la gent vulgui? No dono res, sóc egoista, sóc nècia, sóc infantil, sóc una cria que no gaudeix de la vida, no entenc per què la gent vol estar amb mi, que tinc que els hi cridi l’atenció? Sóc molt cruel, potser és perquè semblo bona? Potser és perquè semblo un àngel però en el fons no sóc res d’això, no sóc res, igual que el que faig: Res.

No ho entenc, no ho puc comprendre, perquè la gent diu que m’he de voler més? Jo no em vull perquè sé que sóc dolenta, faig mal sense saber-ho, perquè sóc dues persones, no sé per què em volen, no ho entenc, no sóc valuosa, no valc res, no ho entenc, ho sento. Ara parla la persona “bona”, la que no sap fer mal, potser per això, perquè és ximple i bona i no s’entera de res, per això quan l’altra fa mal a mi em crema també, em trenca, em destrossa i vull plorar, però no tinc dret perquè aquest mal l’he fet jo, l’altre jo, però a la fi i al cap sóc  jo mateixa, potser això de dir que sóc dues és una excusa, no ho sé, no em conec suficientment com per respondre-ho, solament sé que no mereixo res i que he d’estar sola. Així no faré mal a ningú.

L’únic que vull ara mateix és que la gent no pateixi per coses que faig jo.
Només sé que no mereixo que algú m’estimi.